El primer missatge de Lleó XIV

El primer missatge que llança al món un pontífex després de ser elegit és el nom que assumeix. I el que ha triat Prevost és Lleó XIV. Joan Pau I va emetre un missatge de continuïtat amb el Vaticà II al lligar el seu nom amb el dels dos pontífexs que van marcar el curs del concili. Francesc va deixar clar, després de recórrer per primera vegada en la història al sant d’Assís com a referent, que l’opció pels desfavorits i la ruptura amb qualsevol entramat economicocurial marcarien el seu pontificat. Lleó XIV se situa ara en la línia de Lleó XIII, autor de l’encíclica Rerum novarum, que va declarar la voluntat d’adaptar una institució mil·lenària a la modernitat i va definir la que vindria a anomenar-se com la doctrina social de l’Església. En un altre moment de grans canvis, llavors en el context de la revolució industrial, va ser una opció pels drets obrers i la sindicació i per un paper actiu en el camp de la justícia social allunyat al mateix temps del materialisme marxista. Una cosa no gaire diferent de la sensibilitat d’un Jorge Bergoglio que va fer derivar el focus del missatge públic de l’Església des d’una centralitat de la moral sexual i la disciplina interna cap a la moral social i el govern col·legiat, però que s’escapava d’una simplista definició com a progressista.

Ja des del balcó de la plaça de Sant Pere, Lleó XIV no va trigar gaire a recordar la figura del seu predecessor evocant l’últim missatge, el dia abans de la seva mort, en el qual la "veu feble, però sempre valent, del papa Francesc" va clamar per la pau al món. "La pau sigui amb vosaltres", va proclamar el nou pontífex. En un context internacional complex, la Santa Seu sembla així continuar disposada a tenir una veu pròpia en conflictes que tensen les relacions internacionals com el del Pròxim Orient i la guerra d’Ucraïna, la immigració i el canvi climàtic (en aquests dos últims aspectes, les escasses declaracions públiques de Prevost fan preveure una estricta continuïtat). Molta gent donava per fet que un perfil procedent de la diplomàcia vaticana, com el del cardenal Parolin, podria ser l’adequat en aquest context. Però un conclave compost en un 80% per purpurats erigits pel papa Francesc ha optat de nou per un papa amb un tarannà de pastor, que va passar d’una diòcesi de base al Perú a intervenir des de Roma com a home de confiança del pontífex en l’intens procés de renovació de l’episcopat mundial.

La voluntat de preservar la unitat de l’Església davant els sectors que s’havien manifestat obertament oposats a les polítiques del seu predecessor i advertien d’una profunda divisió davant un hipotètic Francesc II arribarà per la via pastoral i no la diplomàtica i amb gestos menys exuberants. La incògnita és saber fins a quin punt Lleó XIV podrà incloure sota el seu desig d’"una Església que construeix ponts i el diàleg, sempre oberta a rebre a tothom", tant els que van objectar obertament de la mà oberta de Francesc a dones, divorciats o homosexuals com els que havien vist amb esperança les paraules, no sempre acompanyades de fets, de l’anterior pontífex.