La (inesperada) eufòria culer

Al títol de Lliga cal afegir-li el de Copa, en un doblet que no s’aconseguia des de fa set anys, sense oblidar el de la Supercopa d’Espanya, tots ells en pugna amb un Reial Madrid temible pel fitxatge estrella de Mbappé.

Després d’un període esportivament convuls i amb el marcador a zero, sense fons per invertir, amb una extensa problemàtica social i econòmica, amb dificultats pressupostàries i compromisos inversors que fins i tot posaven en dubte la mateixa viabilitat d’una entitat que és propietat dels socis, amb el Camp Nou potes enlaire i sense data concreta per a la seva reinauguració, amb el record recent d’una mediocre experiència amb Xavi com a entrenador, el Barça començava el curs amb només dos fitxatges i amb la percepció d’haver d’enfrontar-se a una travessia del desert per tornar de veritat a l’elit futbolística internacional. Dani Olmo, que va haver de ser inscrit amb la Lliga ja iniciada a causa del fair play financer, i Hansi Flick com a entrenador (una opció per la qual va apostar decididament la junta presidida per Joan Laporta) eren les esperances, escasses, del club per revertir la situació.

Aquesta temporada serà recordada per un inici dubitatiu i un final apoteòsic, impensable fa uns mesos. Entremig, l’eclosió fulgurant d’un Lamine Yamal que volia calma i reclamava protagonisme. I molt més, com una direcció serena, la del míster alemany, allunyada del soroll ambiental, basada en l’esforç constant i una valentia esportiva que molts van qualificar com a suïcida.

És la temporada de Lamine Yamal i de Hansi Flick, per descomptat, però també dels 14 jugadors menors de 25 anys l’aportació inesperada i decisiva dels quals s’ha aliat amb la de veterans com Lewandowski, Iñigo Martínez, Raphinha o l’inclassificable Szczęsny per crear una combinació imbatible.

El mes de novembre, precisament en l’únic sotrac del curs, quan semblava perillar el projecte, es va portar a terme l’acte de celebració del 125 aniversari del Barça. El comissari de l’esdeveniment, David Carabén, va reclamar llavors "tenir la pilota per disfrutar, per compartir, per vèncer i per decidir el nostre futur". Així va ser, així ha sigut. En una segona volta impecable, amb quatre victòries memorables contra el Madrid, amb contínues remuntades increïbles, amb 97 gols a favor (fins ara, l’equip més golejador d’Europa), però amb un sistema defensiu fràgil, fruit justament de l’atreviment atacant de Flick, el Barça només ha de lamentar l’ensopegada europea en la Champions, que es converteix així en un dels reptes de la pròxima campanya.

L’equip gaudeix d’un present expansiu i feliç i entreveu un futur que pot marcar època. Falta que el club, com a institució, estigui a l’altura. Amb claredat en els comptes, amb el retorn esperat al Camp Nou, amb una política que, més enllà de l’èxit esportiu que avui se celebra, procuri per la continuïtat sostenible del model blaugrana.