A la mateixa trinxera

Cinc anys després de mort i més enllà de l’emoció que desperta el record d’una persona tan coherent, adquireixen valor idees seves que expliquen per què concita l’interès del conjunt de les esquerres de l’Estat espanyol. D’una banda, l’afirmació "a la mateixa vora", que sintetitza la convicció que el lloc de tots els desposseïts no és cap altre que el d’una única trinxera situada en una de les vores del conflicte de la història, per a la qual cosa és imprescindible el respecte entre qui comparteix parapet.

Alarma, doncs, que les lluites fratricides a l’esquerra espanyola (Sumar i Podem s’han posat d’esquena) posin en perill la permanència d’un dels pocs governs progressistes de la UE i la capacitat de condicionar el PSOE, perquè no aigualeixi encara més el perfil socialdemòcrata.

Davant l’amenaça antidemocràtica que planeja com si Nuremberg mai hagués existit, davant el menyspreu a dècades de lluites socials sostingudes, generació rere generació, a canvi de rebre una mínima part dels beneficis a través d’un debilitat estat del benestar i davant el retorn dels crims de guerra, com si Gernika hagués sigut ficció, convé tenir present una altra idea anguitista: "¡Som majoria!". Una sentència tan veritable com fàcil de convertir-se en mirall trencat, víctima del bizantinisme de les nomenclatures dels partits d’esquerra davant el món trumpista i putinista que ens ve a sobre.

Tan capacitat intel·lectualment com dotat de la saviesa del mestre d’escola, bastant honest com per discernir públicament el son de la realitat sense deixar, en canvi, que els imponderables enterressin l’ideal, Anguita interpel·la a l’esquerra de totes les nacions de l’Estat. Un llegat convertit en curs ample perquè puguin fluir les fraternitats, les provinents de la consciència de classe o les derivades d’un internacionalisme relacionat amb la dignitat humana. Tant és, totes xopes de valors republicans. Aquí rau l’èxit de la crida de Còrdova: convertir el republicanisme en l’argamassa capaç de deixar enrere els recels que impedeixen compartir una mirada que superi la immediatesa de la demoscòpia.

L’esquerra catalana té molt a dir quan just està metabolitzant les seqüeles de l’intent frustrat de fer realitat el 2017 un procés constituent que, si hagués sortit bé, s’hauria convertit en la millor palanca per qüestionar l’statu quo de la Transició. D’igual manera que, per a l’esquerra espanyola, és imprescindible assumir el perquè de la descapitalització, ràpida i sagnant de les energies heretades del 15-M.

Notícies relacionades

L’opa esgota els terminis

El dilema: chavisme o llibertat

Donar resposta al present incert obliga a assumir la realitat. Prioritzar, en definitiva, l’articulació del conjunt de les esquerres republicanes de l’Estat per sobre de la pulsió a l’aïllament a què condueix l’actual conjuntura presidida per la por.

Segur que som lluny d’un escenari favorable a un acord republicà, com ho va ser al seu dia el Pacte de Sant Sebastià, que va assenyalar el camí de la Segona República, al reunir tanta diversitat com perquè fins i tot s’articulessin personalitats i forces polítiques que havien mantingut enfrontaments més crus que els prejudicis que avui arrosseguen les forces crítiques amb el règim del 78. Això no exclou, però, la necessitat de convergir. A la manera entesa per Anguita, quan afirmava que era imprescindible un respecte entre les esquerres basat més en el que fan que en el que diuen. Una aliança didàctica dirigida a les noves generacions, que permetin normalitzar a cada nació de l’Estat fronts amplis que obligui als independentismes perifèrics a no desentendre’s de les esquerres espanyoles, d’igual manera que aquestes s’han de desprendre de les rèmores d’un identitarisme que sovint voreja el nacionalisme.