Un continuador dialogant de Francesc

Els cardenals han pres ràpidament la decisió. En només quatre votacions hem conegut el nou bisbe de Roma, el cardenal Robert Francis Prevost Martínez. "Qui hi entra Papa en surt cardenal", es diu. S’ha complert novament, perquè en els últims dies el cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà, semblava ser el favorit. Però els cardenals han sigut valents a l’apostar per algú especialment pròxim al papa Francesc: va ser ell qui el va nomenar bisbe d’una diòcesi del Perú (2014) i qui el va nomenar cardenal recentment (2023).

Els cardenals podrien haver considerat que ara era necessari un home diplomàtic que sabés reunificar i recosir les fractures que ha provocat un home tan profèticament evangèlic com Francesc, en temps d’un creixent trumpisme eclesial. El Papa que havia vingut dels "confins del món" havia incomodat molts del centre perquè, fins i tot ocupant el centre, sempre havia posat la seva mirada en els marges. Pietro Parolin hauria tornat a posar el centre a Itàlia –tot i que amb mirada àmplia– i hauria treballat una necessària diplomàcia interna eclesial davant els que criticaven obertament Francesc d’herètic i amenaçaven amb un cisma. No obstant, els cardenals han rebutjat considerar Francesc com un parèntesi a superar a l’Església, que és el que certs sectors desitjaven. És el primer Papa nord-americà, però no era en absolut el candidat ni de Trump ni de J. D. Vance. Robert Prevost havia assenyalat críticament aquest últim al seu compte d’X per la nova política d’expulsió d’immigrants, a partir de la recent carta de Francesc que condemnava un ordo amoris (o priorització en l’amor) que donés preferència als pròxims, és a dir, als nord-americans.

Prevost ha escollit el nom de Lleó XIV, que va ser l’iniciador de la doctrina social de l’Església. Va ser el principi de la renovació de l’Església –sense estridències, això sí– després del tradicionalisme combatiu del segle XIX. Haver escollit el nom de Francesc II hauria sigut massa provocador per a certs grups. El nou Papa, a més, ha sortit al balcó recuperant la musseta vermella, és a dir, l’esclavina que cobreix les espatlles del nou Pontífex. És tot un signe que seguirà l’estela de Francesc però de manera molt més discreta, amb una continuïtat en les formes tradicionals sense buscar constantment signes profètics.

Notícies relacionades

La cirurgia plàstica arrasa entre els aspirants MIR

L’Ana Julia va rebre a la presó regals dels funcionaris a canvi de sexe

El seu discurs des del balcó de la plaça de Sant Pere ha sigut també molt significatiu. A més d’una extensa menció i agraïment al papa Francesc, ha volgut repetit particularment les paraules "pau", "tots", "ponts", "diàleg" i "sinodal". La "pau desarmada i desarmant", la que no és producte d’un armistici després del triomf del més fort o després d’un esgotament bèl·lic, fa referència al nostre món trencat. I la paraula "tots", amb referència a l’amor de Déu a tots, apunta a una de les expressions més polèmiques de Frances, "tutti, tutti, tutti", tots tenen cabuda a l’Església. A la seva encíclica Fratelli tutti va utilitzar ni més ni menys que 151 vegades aquesta paraula. Les paraules "pont" i "diàleg" ens anuncien un pontificat bondadós, serè i dialogant. Finalment, la paraula "sinodal" (literalment, mateix camí) apunta al seu desig de caminar conjuntament amb els cristians, en clara intenció de ser un bisbe pròxim. Però, a més, al pronunciar-la ens assenyala que el procés sinodal d’una Església que escolta les bases promoguda per Francesc tindrà continuïtat. Finalment, la menció a ser "missioners" i a "anunciar l’Evangeli" ens assenyala tant una preocupació pels països llunyans com una preocupació per la transmissió de la fe que els crítics de Francesc trobaven a faltar.

En definitiva, el conclave ha escollit una continuïtat suau i bondadosa de Francesc, algú que no ens donarà tants titulars com ell, però que haurà d’afrontar amb el diàleg anunciat el repte de recosir una Església afectada també per la polarització de les societats actuals.